Intèrpret: david sànchez direcció: andrea segura
monòleg per a actor i ninot-nen en 7 moments:
Es veia venir. Ho sabia. Directe, patós. Pràcticament estúpid. Sense saber-ne però semblava que mai hagués volgut anar tan endavant. No era estúpid, a aquella edat ningú és estúpid, és pot ser cruel però encara no estúpid. Encara era aviat. No era per cridar l’atenció perquè ningú el mirava. Toco-crema, caic-dol, tallo-sang, punxo-plor, acció-reacció, velocitat-més velocitat, més velocitat, més velocitat, més velocitat, més velocitat…Hi ho va fer. Avances i com més avances més ràpid i més ràpid i penses què passaria si deixés que la velocitat i les lleis de la física decidíssin per mi, si m’abandonés a la lògica de l’acció, tot en un segon, per intuició, no ho va pensar, la velocitat crida més velocitat. Preguntes amb resposta fàcil. Les mans enlaire, ulls tancats. Acció reacció, caiguda-plor, el plor crida més plor. El manillar clavat, sang, la sang crida més sang, molta, cremades, braç girat, el ferro estava rovellat? És igual. Sé com ha passat, però semblo l’únic. Accident? Els nens no són innocents diria jo, la primera caiguda, la primera vegada que un es veu per dins a través d’una ferida, hi ha carn i sang, poc més.
