dimarts, 17 d’abril del 2012

NUNA



NUNA en concert al TEATRET

El dissabte 21 d'abril a les 22h passa una vetllada agradable amb música de casa nostra. Nuna ens oferirà un concert íntim al Teatret.

Reserva les teves entrades a tramateatre@gmail.com

dimarts, 27 de març del 2012

EL POEMA DE MONTSERRAT



El Poema de Montserrat (1956)
Autor: Josep Maria de Sagarra
Rapsodes: Jaume Boladeras, Josep Borràs, Josep Maria Brunet, Pere Cuscó, Eloi Mestre, Francesc Serra i Llàtzer Hidalgo.
Producció: Tramateatre


22.23.27.28.29 ABRIL 2012
21:00 h (dl.dv.ds.) 19:00 h (dg)

Teatret (Av. Francesc Macià 66)


"Avui que una ventada impenitent 
encongeix el perfum de la ginesta,
i és tan descolorit, de tan absent,
el meu domàs de festa,
dins una pau anònima i modesta
vull dir la meva fe sincerament.”

Així comença “El Poema de Montserrat”, del cèlebre poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor Josep Maria de Sagarra. Un text publicat per primera vegada l’any 1956 on l’intel·lectual català feia un cant a la seva pàtria, adoptant la manera de l’èpica catalana que havia adquirit un punt àlgid el 1886 amb el “Canigó” de Mossèn Cinto Verdaguer. Un cant a la pàtria catalana contextualitzat en un moment convuls i de severa postguerra. Uns moments en els que tota mostra d’enaltiment i estima al que no era allò imposat oficialment era perillosa. Montserrat representa pel poeta molt més que un símbol religiós. A la Muntanya Sagrada és on hi plasma els seus anhels, les seves preguntes i hi llegeix la història d’una societat.
Des que l’Abat Oliba havia fundat el Monestir cap al 1025, Montserrat s’havia convertit en un punt de referència. La imatge de la Verge, bella i misteriosa, va fer disparar la devoció al santuari i la va escampar no només per Catalunya, sinó també per Espanya i, més tard, fins a les amèriques.

Sis veus solemnes, sis homes tan arrelats a Montserrat i els seus contorns com els versos que Sagarra escrigué l’any 1956, seran els protagonistes d’una lectura que ens traslladarà a temps remots, quan el perfum de les flors i la brisa lliscant sobre les pedres encara inspirava als pobles. Aquestes sis veus familiars, conegudes i amb experiència s’encarregaran d’apropar-nos unes reflexions que, de ben segur, compartirem amb l’autor.

diumenge, 18 de març del 2012

El com és l'excusa!


Raquel Tomàs és una autora jove catalana amb una escriptura fresca, impulsiva i poc condescendent alhora de crear una dramatúrgia. Li hem vist diferents obres i sempre ens ha sorprès per la valentia i la duresa dels seus arguments, des d'aquella "Comanicci" en la que es proposava analitzar el valor del 10 absolut (la perfecció?) a través de l'únic personatge que va poder assolir aquest número. Fins a "l'Home Estampa", en la que portava a l'extrem l'entrega total en les relacions. La Raquel planteja sempre situacions extremes però amb un dolç sentit de l'humor que crea una situació convulsa i contrastada.
Queda ven clar que vol dir Raquel Tomàs en Apocalipsi Life, però no per això, en la posada en escena de Tramateatre, es descuiden les formes, el com. No hi ha cap concessió a la joventut dels actors que defensen els seus arguments amb força, energia i caràcter. En tot cas, resulta sorprenent, i potser per això més creïble, que la seva joventut permeti tanta clarividència.Tampoc hi ha cap concessió al divertiment fàcil, un llenguatge ric, dirigit directament a la memòria de l'espectador, l'arrossega fins a l'única solució possible. 
L'única solució a anys de polítiques desencertades –diu–, poc respectables i gens respectuoses amb la natura i els seus éssers. L'única solució per a una humanitat que s'ha posat masses vegades la primera de la llista i ha estat la responsable de l'actual catàstrofe natural contra el nostre planeta. Sentirem parlar les víctimes, ens veurem emmirallats en políptics corruptes que regatege amb les emissions de CO2, científics preocupats només a salvar la pell, en ecofamosos que es fan milionaris amb temes pseudo-socials... i ens veurem comminats a reconèixer i conèixer el nostre entorn per admirar-lo i defensar-lo.
La forma és, en aquest cas, l'excusa de la direcció per posar aquests joves davant nostre i obligar-nos a escoltar-los fins que no hagin dit tot el que es proposen dir. Set joves que resolen correctament el repte que se'ls planteja.